17.- Aragó i l'onze de Setembre
Es cert que els aragonesos, en el seu aspecte intern, han fet cas omís sempre de tot alló que representa una recordança heroica esperancadora per a l'esdevenidor.
Una minoria genuinament aragonesa d'ánima i de gest ha volgut, des del principi, honrar els seus mártirs, tant si aquests han viscut en territon aragones com en territon catalá; els martirs sempre són mártirs; tot és Univers; tot és heroisme que cal imitar sense regateig de cap mena; llur voluntad ens honora.
En el fet que avui recordem -pocs ho sabem- hi ha quelcom que pertany als aragonesos per acció directa, no solament en la figura generalíssima de Villaroel -de tota confiança per als catalans, puix li encarregaren la defensa de Barcelona-, sinó en tot alló que fa réferencia a l'esperit independent del pobles que fins avui han estat sotmesos al centralisme espanyol, sotmesos a un regim de tirania burocratica.
Pocs anys abans foren abolits els furs de Valencia i Aragó. La ciutat de Barcelona fou el darrer baluard de la Independencia deis pobles hispánics.
Qui pot negar aixo? Qui pot oblidar aquesta certesa?
Serveixin aquestes modestes ratlles plenes d'un amor eternament, sincerament nacionalista, d'esperit independent, de recordança, de testimoni, d'admiració vers aquells homes que saberen més que nosaltres, aragonesos, sacrificar llur existencia en pro de la Patria veritable, no de la patria deis latifundis i conxorxes, que encara ara pretenen ressuscitar els vells polítics de la nostra terra.
La raça aragonesa, representada per nosaltres, peis aragonesistes i nacionalistes -no s'ofengui el senyor Rovira i Virgili; encara hi ha qui sent ¡'Aragó-Nació- queda adherida de tot cor als actes que avui celebrin a honor d'aquells martirs que, junt amb Lanuza, Macao Rizal, Padilla, Maldonado i d'altres, formen un cercle d'heroisme i patriotisme veritables.
Fuente: L'Opinió, 11 de septiembre de 1932. |
