21.- L'Aragón y l'Onze de Setembre de 1714.

Un orgull i un amor a Catalunya ens mou a escriure el present treball, i una mateixa identitat, inspirada en l'amor dels homes ens condueix a fer ofrena d'una petita voluntad prou ben merescuda vers a aquells heroics que saberen perdre la sang i llur vida en defensa de la veritable Patria que vegeren en venir al món.

No és, pas, una obcecació ni una passió la que ens fa parlar, sinó una idealitat passada que recorda les grandeses d'uns pobles que, com Catalunya i l'Aragó anhelen ésser lliures i independents. Pot dirse que l'Onze de Setembre fou la caiguda mortal deis pobles lliures d'lbéria supeditats a la jerarquia despótica espanyola.

Barcelona, Catalunya, que pel seu contingut lliberador l'envolta­ven els altres pobles peninsulars, fou la que rebé el sotrac més punyent del centralisme espanyol, emparat per uns convenis es­trangers, que redactaren un tractat de pau negatiu i fais con molts d'ells... Redreça't, Catalunya, ara que tens les portes obertes! Tre­pitja part del present que encara embruteix la teva anima, la teva personalitat!

El sentiment dels pobles oprimits no es palesa mai tant com en aquells moments d'angoixa i tristor que hom recorda el que fou regles euvera la seva espiritualitat col.lectiva, i el redreca i el posa de manifest més i més fins a accentuar-lo a super grau de rebel.lia prompte a manifestar-se, sino se retorna com a dret personal.

L'onze de Setembre, aquesta data gloriosa, de tristor a l'ensems, simbolitza, al nostre entendre, no salement la llibertat deis cata­Ians, sinó també la llibertat deis altres pobles ibérics que seguiren la mateixa dissont que Catalunya.

En incloure Aragó en aquest fet de la vida catalana no és que volguem barrejar-hi el nostre poble com a fet isolat i pretenciós a un afer que rés ens hi va, no. Tots els pobles tenen una unió espi­ritual, tenen un do, un lligam que els uneix, i cap tan palesat com el que existeix entre Catalunya i l'Aragó. Si be l'Aragó no va prendre-hi part directament a la lluita, fou perque el nostre poble, ja divorciat de Catalunya per la tirania de Felip V.é, set amp abans hauia absolut els nostres furs, únics drets que encara quadien els aragonesos, peró que no eren res; peró, diguem, que, indirecta­ment, sí que hi estávem representats amb la personalitat de Villa­rroel i d'altres aragonesos anónims, el quals lluitaren junt amb eh, home aquest que honorem y veneren més els catalans que els mateixos aragonesos.

Abans que Catalunya va ésser I'Aragó el poble que rebé la vexa­ció de la seva prépia personalitat amb la mort injusta del nostre «Justicia»: Joan de Lanuza. El nostre Casanova, catalans, és en Lanuza, per a nosaltres. Aparts d'aquets petits detalles de convi­vencia catalano-aragonesa, hi há la intervenció directa de l'indivi­du en els afers respectius deis pobles; com són l'esforc i la confia­n;a que donaren els catalans a en Villarroel, al qual confiaren el comandament de les tropes.

L' aragonés no escatí, exposant llur vida per Catalunya, com un segle més tarde l'exposá a Saragossa, la dona catalana, N'Agusti­na Doménec, en defensa, no de la independencia espanyola, com han volgut palesar, sinó en defensa de la independencia d'Aragó, de la nostra terra, la qual, la coroné més tard amb el cognom d'A­gustina d'Aragó.

Els aragonesistes, de Barcelona que treballerem per la llibertat del nostre poble, no deixarem, enguany, tampoc, de correspondre a aquelís martirs que defensaren la independencia de Catalunya, i dipositaran damunt el seu símbol flors naturals, naturals com són les nostres idees.